El pensament de la diferència
Chimamanda Ngozi Adichie
Querida Ijeawele. Cómo educar en el feminismo.
Penso,
llavors destorbo.
“en toda Sociedad, el cuerpo queda prendido en el interior de poderes muy
ceñidos, que le imponen coacciones, interdicciones u obligaciones” (Focault, 2008:
140). El 15M va servir per dir que s’era conscient que aquests poders cenyien.
Que no s’estava adormit, que han quedat al descobert i que la minoria està
indignada. Les similituds entre el 15M i el Maig del 68 són moltes: “les
revoltes socials dels anys seixanta i setanta van produir una radical
transformació de la subjectivitat. No van afectar solament els sectors
directament mobilitzats, sinó a capes socials molt més àmplies. [...]
l’objectiu prioritari de la revolució del 68 van ser les relacions de dominació
esteses per tot el cos social i el que en aquest moment semblaven ser les seves
modalitats mes característiques: la burocràcia, la jerarquia, el patriarcat i
la disciplina.” (Enunciat de l’activitat, p. 4). L’angoixa del pleno empleo, la falta de futur dels i
les joves va demostrar que “la verdad [...] es un conjunto de reglas y de
procedimientos que dibujan una situación estratégica y en torno a los cuales se
establece un combate. La verdad no es universal. [...] Verdad y poder dibujan
un círculo y solo dentro de él puede librarse el combate.” (Garcés, 2020:15)
No
som antisistema, el sistema és antinosaltres. Durant la època del 15M (abans,
després i durant els dies que va durar la revolta als carrers) van sorgir
mobilitzacions que reclamaven, sobretot, la no-privatització de serveis públics
i la qualitat d’aquests. La Marea Blanca (defensa de la sanitat) o la Marea
Groga (defensa de l’educació) són alguns dels exemples dels molts que van
sorgir entre el 2011 i el 2012. Només demanaven serveis públics i de qualitat.
Es demanava la fi de les retallades del govern de Mas, a Catalunya i les de
Rajoy, a Espanya.
No s’ho podien creure. Continuaven asseguts amb la mirada fixa al televisor i les tres boques badades (la del Toni amb el cigarret penjant del llavi inferior, la de la Carme amb les dents tacades de pintallavis i la del Pol aturada en una ganyota grotesca, incapaç d’acceptar que veia el que veia i fascinat alhora per aquesta incapacitat) i fins que no va acabar el capítol inaugural de la sisena temporada de ‘Fons d’armari’ no va sentir-se una primera paraula. [...] La mare s’ha oblidat la cartera entre les flors i la safateta, va dir en Pol, com a la sèrie, afegia el pare amb un fil de veu, exactament com a la sèrie, sí, exactament. Borja Bagunyà La perspectiva adequada |
Per definir el que es contrarrevolució, hem de
tenir clar que “No se trata solo de represión de la revolución; se trata
más bien de una inversión. […] Una revolución a la inversa que crea actitudes
culturales, rasgos, usos, costumbres y gustos. La ‘contrarrevolución’ es el
intento de adecuar las formas de gobierno –el mando- a las transformaciones que
ya habían tenido lugar en los centros de producción.” (Gómez Villar, 2014: 141).
I si
la resposta als moviments dels 60 i 70 va ser el postfordisme (Gómez Villar,
2014), què ha passat amb la resposta al 15M? N’hi ha hagut?
Possiblement, l’exemple més clar d’aquest
recolliment per part del neoliberalisme és, ja no l’aparició sinó el recorregut
(amb més o menys gràcia) de Podemos i les seves confluències, ja que tot i que
neix a les places aquell 2011, d’aquell Que
no, que no, que no nos representan!, la seva deriva el porta cada vegada
més lluny d’aquelles mítiques acampades de Sol o Catalunya.
A
més a més, amb l’excusa d’allunyar-se dels polítics que hi havia hagut fins
aleshores (2011-2012) i de blindar els serveis públics que hi havia fins
llavors, van aparèixer un munt de lleis i polítiques que van estar trampejant
les demandes dels ‘indignats’ i, seguint un procés semblant al dels Cultural Studies als EEUU (Cusset,
2005), han esdevingut reclam de modernitat i esquerrisme davant la mirada
atònita de (una part important de) la gent que hi va ver al moviment 15M.
La Llei Aragonès
Estamos hartas de que ellos decidan hasta los temas de discusión de los martes por la tarde en el Grupo de Autogestores. Hoy las preguntas las hacemos nosotras, pero no se las hacemos a ellos, pues ya conocemos sus respuestas mentirosas informadas por el capital. Cristina Morales Yo, también quiero ser un Macho |
Aquesta Llei, començada a tramitar (amb
bastant silenci i cautela) el 18 de juliol del 2018 i retirada el 3 de febrer del
2020, “es tracta d'una llei
reivindicada fa temps per molts sectors, que busca la qualitat dels
serveis i que es pugui triar més enllà del preu, de manera que les grans
empreses no siguin les principals beneficiades dels concursos públics a través
de la guerra de tarifes.” (Esquerra Republicana, 2020). És a dir, vol recollir
les demandes reclamades en el seu moment per les mobilitzacions fetes per,
sobretot, Sanitat pública i Educació pública i posar-les en pràctica, tot amb
la base de la normativa europea: “La proposta encaixa a la perfecció en el marc
normatiu europeu (Directiva 2014/23/UE i 2014/24/UE) que la conselleria agafa
com a referència tot i no ser d’obligada aplicació.(Gordillo, 2019).
El però arriba que en contra d’aquest projecte
de Llei es posiciona ràpidament tant l’AFFAC (Associacions Federades de
Famílies d’Alumnes de Catalunya[3])
(abans FaPac) com Marea Blanca[4]
(Tugas, 2019). Com pot ser que just les plataformes que havien fet les reivindicacions
a les que donava resposta aquesta llei s’hi posicionin en contra?
|
la llei en si mateix no
obliga a privatitzar, però sí pot actuar com a "pretext" per
fer-ho, en cas que se n'aprovi la regulació per àmplia majoria. El recel,
de fet, neix del fet que, malgrat reclamar-ho al Parlament, els partits del
Govern s'han negat a implementar un servei de control dels serveis ja
externalitzats, llistar-los, concretar-ne el període d'adjudicació i
preparar un pla per tornar-los a internalitzar. (Tugas, 2019) |
|
apostar per una modernització del sector
públic basada en una important inversió per bastir el sector públic amb la
tecnologia capdavantera, reclutar el personal amb la millor formació i
vocació de servei públic, que esdevingui de nou un motiu d’orgull, tot
alleugerint la burocràcia innecessària i més costosa. Al mateix temps, cal
explorar com el sector cooperatiu i l’economia social i solidària es poden
acoblar amb el sector públic i buscar sinergies per liderar la
transformació del model productiu imprescindible per fer front als
problemes mediambientals i de creixents desigualtats socials que s’albiren
en un futur massa proper. |
Veiem, doncs, que igual que als anys 60 i 70,
la inconformitat i la subjectivitat que va sorgir al moviment 15M, va ser el
motor del capitalisme neoliberal posterior, tal i com ho demostren lleis com la
de Contractes de Serveis a les Persones, la Llei Aragonès.
[1] Prenc el concepte d’Augé, al seu llibre Los no-lugares (publicat en espanyol per Editorial Gedisa, 1992).
Un no-lloc és un espai de pas, de trànsit, on no passen coses, no són
significatius en quant a experiències (simbòliques, identitàries...). Després,
recull el terme Bauman al llibre La
Modernidad líquida.
[2] Paul B. Preciado, a Testo yonqui,
apunta a una nova metamorfosi capitalista que ens l’estem trobant ja de cara i
que es basa en la farmacopornografía: “La industria farmacéutica y la industria audiovisual del sexo son los dos
pilares sobre los que se apoya el capitalismo contemporáneo” (Preciado, 2019: 44).
[4] Entre d’altres. “La Marea
Blanca, la Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes de Catalunya
(FaPaC), la Ustec, l’Observatori del Deute en la Globalització, sindicats com
la CGT, la Coordinadora Obrera Sindical (COS), la IAC – Intersindical
Alternativa de Catalunya o la Intersindical-CSC formen part d’una plataforma que també aplega organitzacions de
l’Esquerra Independentista, com la CUP, Endavant-OSAN o el SEPC.” (Públic,
2019)
Comentarios
Publicar un comentario