πόλις

De nuevo, doble imposición: en la ciudad
todas las imágenes invitan al deseo, pero
el alivio debe seguir siendo problemático,
cargado de culpa.

Virgine Despentes

La ciutat és, sens dubte, l'ecosistema d'acció de l'educació social. Si bé és cert que la disciplina comprèn molt més enllà de la ciutat com a àrea, és en ella on, per natura, neix, es reprodueix, es relaciona i morirà. La ciutat és, per tant, la comunitat natural íntimament interrelacionada on l'educació social pot situar-se de forma clara i evident dins.

Definim ciutat a través de les seves persones. La ciutat són les persones. De fet, no és pensable la ciutat sense les persones que hi viuen. De fet, podem definir ciutat com la defineix Marcos García a Laboratoris, del llibre dirigit per Marina Garcés Humanitats en acció (Raig Verd: 2018):

"La ciutat, segons la definició que en proposa Aristòtil -una ciutat està formada per diferents classes de persones, persones similars no poden formar una ciutat-, seria una manera de respondre a les necessitats de trobada, diferència i creació que assenyalava Lefebvre. El potencial i la riquesa de les ciutats es troben en el fet que són llocs on coincideixen mons diferents gràcies a l'heterogeneïtat i la diversitat dels seus habitants."

Així que, anant més enllà de definir la ciutat com a persones, es pot definir com les relacions de necessitat de trobada, diferència i creació que hi ha entre la gent que la hi habita. Quin és el paper, llavors, de l'educació social a la ciutat?

L'Educació Social es troba, per tant, al centre d'aquestes relacions. Com a catalitzadora, moderadora, observadora, acompanyant. De vehicle, en molts casos. La tasca de l'educació social és (i ha de ser) ser-hi al mig. Al bell mig, com el rovell de l'ou, o el dijous. Ser-hi travessada de totes les relacions de necessitat de trobada, diferència i creació. I prou.

Ser travessada per relacions significa, tan sols, una cosa: respectar-les. A les relacions i a les persones que les necessiten, que necessiten trobar, trobar-se, retrobar-se, en si mateix i en l'altre com a diferència. Créixer, reconèixer-se, crear, viure. Amb la magnificència del títol d'educador social ens creiem amb el dret (i el que és pitjor, amb el deure) de mediar les relacions.

La diferència clara entre ser-hi (catalitzar, moderar, observar, acompanyar) i mediar és la potestat (sagrada) de qui fa el segon. El judici moral del mediador és el que fa perversa l'acció. Illich i Focault coincideixen en els privilegis que tenen alguns -mossens, mestres i, evidentment, educadors socials- en fer judicis de valor vinculants moralment a la població i la perillositat que això comporta. L'ètica, la moral i, de facto, els actes de la població i la societat estan controlats i mediats per aquestes figures de poder i, d'aquesta manera, podreixen (com una poma feta malbé en un cistell) a poc a poc totes les relacions de necessitat de trobada, diferència i creació de les persones.

L'Educació Social ha de limitar-se a ser. Cal evitar el judici. Cal evitar la mediació. Les relacions hi són, hi han de ser i han de ser lliures. L'Educació Social ha de deixar-se travessar per elles i, simplement, acompanyar-les, observar-les. No decidim, ni tan sols decidint no decidir. Impliquem-nos des de la no-implicació i vivim-les. Com a habitant de la ciutat, l'educació social també busca la necessitat de trobada, de diferència i de creació. Forma part de la ciutat, és ciutat. Que la visqui.

Per una altra banda, l'Educació Social, com a disciplina, és essencialment i íntimament política.

Pot semblar que l'afirmació és de lògica, que per descomptat que l'educació social és una eina per visibilitzar les desigualtats i fer polítiques socials. Vull anar més enllà; vull dir que l'Educació Social, com a disciplina, ha de posicionar-se clarament i contundentment de manera política.

Marina Garcés (Un mundo común, Barcelona: Bellaterra, p. 40) diu que no hi ha res més despolititzador que presentar la política aïllada i desvinculada de la vida quotidiana. La política (del grec πόλις, ciutat) és la vida quotidiana. La RAE la defineix com aquella activitat que exerceix el ciutadà (habitant de la polis) quan intervé en els assumptes públics amb la seva opinió, de qualsevol manera (RAE, https://dle.rae.es/político). D'aquesta manera, com pot desvincular-se l'Educació Social de la política? Què és, l'Educació Social, sinó acció política? Té possibilitat, l'Educació Social, de mantenir-se al marge i no posicionar-se? I, quina ha de ser aquesta posició?

L'educació social treballa amb i per mitjà de la cultura amb i per un subjecte. Un subjecte que el descrivim com "aquel sujeto humano dispuesto a adquirir los contenidos culturales que lo social le ofrece y a la vez exige, en un momento dado, para incorporarse a la vida social en sentido amplio: accedir, permanecer, modificar, circular." (Núñez, V. Propuesta Educativa, Año 14 Nro. 27, págs. 37 a 49, Junio de 2007. p. 39). L'educació social treballa amb subjectes disposats, no només amb discapacitats, xavals, pobres, desgraciats, sensesostre... treballa amb la societat, amb totes aquelles persones que necessiten accedir, modificar, circular o romandre a la vida social. L'educació social no treballa amb etiquetes, treballa amb persones. No treballa amb mancances, treballa amb camins. Núñez afegeix que subjecte de l'educació és un espai, avui hi és un, demà l'altre. L'educació social som tots/es i treballa amb tots/es. La primera posició de l'Educació Social és l'equitat. Només des de la igualtat sabrem treballar amb l'altre (" No otro yo, u otro como yo, sino otra cosa que yo. Es decir, algo otro, algo completamente otro, radicalmente otro." (Larrosa, J. Experiencia (y alteridad) en educación, http://www.ceip.edu.uy/documentos/2018/ifs/dapg /materiales/Jorge_Larrosa_Experiencia_y_alteridad.pdf)) com si (no) fos jo.

"Hem passat del capitalisme de la feina única i per a tota la vida -per als homes, és clar: les dones acostumaven a quedar-se a casa- a un capitalisme de la precarietat, de les vides fetes de trossos i bocins, com diu Guy Standing: bocins de contractació, bocins de treballs, bocins de subsidis, bocins de serveis públics fets bocins, etc." (Cassas, D. Atenció a Humanitats en acció, Garcés, M (dir). p. 38). La doble precarietat que comporta el capitalisme -al treballador assalariat i al consumidor mitjà- ens ha de fer conscients que les relacions que existeixen tenen el marc del sistema econòmic. No podem deixar passar això perquè la majoria del sistema social és en mans d'empreses privades. Hem de plantar-nos-hi i reivindicar, des del moment 0 la necessitat que el benestar, que les relacions entre persones, siguin públiques i de qualitat. La segona posició política de l'Educació Social ha de ser l'opció dels serveis públics, de manera contundent. Que les empreses deixin de lucrar-se a costa de fer creure que les relacions entre les persones les necessiten. Les empreses privades (o concertades) no tenen cabuda, l'espai ha de ser públic al 100% per l'única raó que les relacions personals són de l'esfera pública, no comercialitzables. La tercera posició, per tant, ha de ser l'anticapitalisme. Tot el que hem dit anteriorment no se sosté amb la carnisseria econòmica que implica el sistema capitalista.

Queda clar, llavors, que és completament necessari que l'Educació Social es posicioni políticament en tres grans àmbits: l'equitat (de la que es despengen antiracisme, el feminisme, antiinfantilisme...), les polítiques públiques i l'anticapitalisme.

La política és la manera de conduir la polis. L'Educació Social ha d'involucrar-se en aquesta conducció posicionant-se clarament en els temes que més condicionen la ciutat: aquells que marquen les relacions de necessitat de trobada, de diferència i de creació. Per tant, és necessari que l'educació social visqui la ciutat, que s'hi faci i hi convisqui.