ON VOLDRIES QUE FOS EL COL·LECTIU PROFESSIONAL DELS EDUCADORS I EDUCADORES SOCIALS D’AQUÍ A 25 ANYS? (CEESC)
Pensar en futur des
d’un present distòpic em sembla perillós però atrevit. Viure el present amb
somnis de futur no farà modificar la problemàtica actual i la actualitat pot
esclatar-nos a la cara: els educadors i les educadores socials no poden
mantenir-se al marge de les actituds i discursos de l’extrema dreta, de l’avenç
del neocapitalisme (el triomf implacable del règim farmacopornogràfic, segons
paraules del filòsof Paul B. Preciado), de la gentrificació, del liberalisme
individualista... Aquestes situacions creen desigualtats que mantenen en peu la
professió, però a quin preu? Els educadors i educadores socials del present han
de lluitar, ja no per la supervivència de la seva precària feina, sinó per una
societat més justa, horitzontal i comunitària. La resta és convertir la
professió en hipòcrita i alineada amb la necropolítica. D’aquí a 25 anys, el
col·lectiu d’educadors i educadores socials ha d’haver aconseguit varies coses:
DESINSTITUCIONALITZACIÓ
Crec que per
començar a pensar en un futur a 25 anys, hem de desmuntar el que tenim
actualment. L’educació social ha de sortir, ha de deixar de tancar-se:
destrossar les portes dels Centres Oberts, dels CRAEs, dels Centres d’Acollida,
de les Presons, de les residències. Tornar a fer que la gent, la comunitat,
ocupi el carrer, convertir-lo en un espai on passin coses, crear territori. “Vamos creando el territorio para encontrar-nos y
lo creamos juntos, permaneciendo. Y cuando nos vamos se disolvió. La presencia
marca el encuentro. [...] Presencia, es decir, un modo de tomarse en serio el
estar ahí.” (Barrilete Cósmico, 2011: 3).
Rebentar les portes
significa deixar-ho tot enrere: clients, pacients, usuaris, fulls de registre,
pràctiques, models, subvencions, contencions, horaris... sortir al carrer i
crear presència, ara aquí, ara allí. Treballar amb la gent i per la gent, sense
uns objectius propis (ni personals, ni professionals) i no amb, per i des de la
institució. Trenquem. Traspassem els límits o, millor encara, “no posarem el
comptador del món a zero. Tampoc reinventarem del tot. Només sobreviurem
caminant sobre l’abisme dels nostres propis límits.” (Garcés, 2019:54).
REVOLUCIÓ
“Ellos dicen representación. Nosotros decimos experimentación. Dicen
identidad. Decimos multitud. Dicen lengua nacional. Decimos traducción
multicódigo. Dicen domesticar la periferia. Decimos mestizar el centro. Dicen
deuda. Decimos cooperación sexual e interdependencia somática. Dicen desahucio.
Decimos habitemos lo común. Dicen capital humano. Decimos alianza
multiespecies. Dicen diagnóstico clínico. Decimos capacitación colectiva. Dicen
disforia, trastorno, síndrome, incongruencia, deficiencia, minusvalía. Decimos disidencia
corporal. Un tecnochamán de la Pocha Nostra vale más que un psiconegociante neolacantiano,
y un fisting contrasexual de Post-Op es mejor que una vaginoplastia de
protocolo. Dicen autonomía o tutela. Decimos agencia relacional y distribuida.
Dicen ingeniería social. Decimos pedagogía radical. [...] Dicen derechos
humanos. Decimos la tierra y todas las especies que la habitan tienen también
derechos. [...]
Dicen píldora anticonceptiva para prevenir el embarazo. Dicen clínica reproductiva
para convertirse en mamá y papá. Decimos colectivización de fluidos reproductivos y de úteros reproductores.
Dicen poder. Decimos potencia. Dicen integración. Decimos proliferación de una
multiplicidad de técnicas de producción de subjetividad. [...]
Hemos abandonado la política de la muerte: somos un batallón
sexo-semiótico, una guerrilla cognitiva, una armada de amantes. Terror anal.
Somos el futuro parlamento posporno, una nueva internacional somatopolítica
hecha de alianzas sintéticas y no de vínculos identitarios. Dicen crisis.
Decimos revolución.” (Preciado, 2019: 40-43)
ALLUNYAR-SE DELS
REFERENTS
Si hi ha una
desinstitucionalització violenta i una revolució ideològica (amb viratge brusc
i necessari cap a la teoria queer), necessitem un trencament amb els referents.
No ens serveix la seva visió de l’educació social. No volem continuar seguint
aquest model. Cremem els seus llibres, destruïm les seves fotos, bufetegem-los.
Cada educador i educadora social ha de pensar: “Si me hubieran dejado, habría hecho el bien a todo el mundo. Básicamente,
soy el tipo de persona que haría pasar a la Madre Teresa por una zorra.”
(Despentes, 2019: 130).
Zorra. Imbècil.
Hipòcrites. Aprofitats. Empresaris. Rastrers. Mediocres. No tenim por de dir el
que pensem. Tots els referents que hem tingut no ens serveixen. No volem seguir
repetint-los 25 anys més. No volem seguir sent monitores-policia, com la que
acompanya a Ibrahim a Lectura fàcil
(Cristina Morales, 2018). no volem seguir tenint una “sonrisa puesta en la cara, una de esas sonrisas
extremes e injustificadas que no son provocadas porque al sonriente le haya
hecho gracia algo, o algo le haya gustado, o algo le haya conmovido, sino que emergen
de un convencimiento del monitor-policía de que su sonrisa está haciendo el
bien y convirtiendo en bondad todo aquello que su sonrisa alcanza.” (Morales, 2018:162-163).
Els educadors i
educadores socials de dintre de 25 anys han d’haver canviat aquest convenciment
de ser els que arreglen el món. El sistema actual capitalista no ens serveix.
No podem seguir confiant en una professió que es dedica a convertir la realitat
en bondat. El liberalisme no pot seguir governant l’Educació Social. No podem
seguir entrant als llocs com a salvadors. La societat no necessita CRAEs, Centres
Oberts, Presons, Albergs de sense sostre. La societat no necessita
monitors-policia. La societat no necessita educadorxs socials-venedors
d’assegurances amb bambes Quechua. Els educadors i les educadores socials han
de lluitar per un canvi de sistema, “¿Acaso puede el capitalismo financiero producir alguna otra cosa? ¿Estamos
todavía vivos? ¿Deseamos todavía actuar?” (Preciado, 2019:
150)
LA FEINA A FER
“La revolución (la vuestra, la nuestra) exige siempre despertar en medio de
la noche: activar la conciencia justo cuando debería apagarse. La revolución
(la nuestra, la vuestra) es siempre un devenir-trans: movilizar un estado de
cosas existente hacia otro que solo el deseo conoce.”
(Preciado, 2019: 206).
Aquest
devenir-trans passa per trencar amb tot el que fins avui ha funcionat i
transitar cap a una nova forma comunitària, horitzontal, queer. Okupar els
carrers (un procés que vol cridar contra la gentrificació) per crear xarxa,
comunitat, respecte. Aquesta és la feina dels educadors i educadores socials
del futur, no dins de 25 anys. És urgent el canvi. És necessari començar la
lluita contra el sistema farmacopornogràfic i no podem esperar més temps. El
ser del col·lectiu d’educadors i educadores socials d’aquí a 25 anys comença
demà, comença avui. El ser ha de ser un esdevenir. Un canvi de paradigma, una
frontissa entre el que és l’educació social i el que hauria de ser. Un repensar
els Documents professionalitzadors
des d’un sentiment no capitalista, no liberal. Una professió realment comunitària, de carrer, de
zombies.
“Repugnancia y
abundància; confusión como regocijo de haver llegado allí donde se està.”
(Barrionuevo Tóxico, 2012: 41)
Barrilete cósmico (2011) Pedagogía mutante. Tinta Limón
Morales (2018) Lectura fácil. Anagrama
Preciado (2019) Un apartamento en Urano. Anagrama
Despentes (2019) Fóllame. Penguin Random House
Garcés (2019) Fora de classe. Arcàdia
Barrionuevo Tóxico (2012) Estación zombie. Tinta Limón
Comentarios
Publicar un comentario