CRÒNICA D'UNA ALTRA MORT ANUNCIADA

INICI
-Lo matamos a conciencia -dijo Pedro Vicario-, pero somos inocentes.
-Tal vez ante Dios -dijo el padre Amador.

- Ante Dios y ante los hombres -dijo Pablo Vicario-. Fue un asunto de honor.

Gabriel García Márquez


La mort de l'Educació no-formal era una mort anunciada.
Entenem l'Educació no-formal com tota aquella part de l'Educació que passa fora de l'espai-aula: espais de menjador, esplais, caus, oci, i l'Educació Social. És una Educació que va lligada als serveis, un espai de què, tal com diuen els drets humans, totes les persones hi tenim dret (al lleure, a l'oci, a l'Educació, a la igualtat d'oportunitats...). És l'educació dels no-sabers institucionalitzats, l'educació per i de la vida. Són els Serveis que posen a totes les persones en la mateixa casella de sortida, o hauria de ser així.
El capitalisme com a model a seguir, converteix la societat en el camp de batalla dels mercats financers. L'esfera pública i privada queden trinxades entre l'estira i arronsa dels moviments dels mercats i les polítiques neo-liberals.  Aquesta realitat fa que desaparegui la ratlla que separa objecte de mercaderia i que es desdibuixi (no m'atreveixo a dir desaparegui, encara) la ratlla que separa, subjecte de mercaderia.

La posada en crisi del subjecte, individual i col·lectiu posa en rellevància el que Marina Garcés explica a Ciutat Princesa (Galàxia Gutenberg). En caure el subjecte individual, cau el nosaltres col·lectiu. Qui som, nosaltres? Ja s'encarreguen, les empreses, que aquesta pregunta tingui dues respostes possibles: Ningú, seria la primera. És trist creure que aquest nosaltres no som ningú, però és així. En el món globalitzat, si no hi ets, no existeixes. En el món social, moltes persones no hi són, i aquestes empreses, sota l'ànim d'ajudar, visibilitzar o educar aquestes no-essents, les invisibilitza en l'homogeneïtzació col·lectiva del no-existir.
La segona resposta seria contrària, Tots. Quan aquest nosaltres som tots, la resposta fa més por encara. No podem ser-hi tots (incloses aquestes empreses, globalitzadores i globalitzades), en el nosaltres, perquè la desaparició és per Big-RIP. Amb els colors alegres, els eslògans i les frases que recordes, aquestes empreses s'escolen, buscant tots els camins possibles, entre les juntes socials, incorporant-se a totes les lluites, rentant-se la cara. El pitjor, és que acaben sent acceptades, se les creu compromeses, i es normalitza el seu discurs de màrqueting en les lluites col·lectives. I llavors, aquest nosaltres, passa a tenir patrocinador. I deixa de ser un nosaltres per ser un Ells (en majúscula, i masculí).

L'entrada massiva d'empreses que vénen a aprofitar-se de la situació i el deixar-se fer de les administracions públiques ha significat la transformació del sector dels serveis en la compra-venda de persones (amb el seu benestar, el seu futur i el creixement de la societat, a la fi) més aberrant.
La desaparició del subjecte sota els mots client, usuari, fins i tot, participant, el converteix o bé en el comprador (com a client) o bé en l'objecte d'intercanvi (usuari o participant). Aquest canvi de visió, imposat pel capitalisme feroç, converteix els serveis bàsics (aquells que són un dret i ens posen a tots en igualtat de condicions...) en un gran centre comercial on es venen productes estèticament atractius, marques (amb logos i eslògans...) venedores de fum i amb la mercaderia subjecta a les lleis de l'oferta i la demanda.

Quan les persones es converteixen en dades de creixement econòmic, alguna cosa no va bé. Quan hi ha serveis que surten, o no, rendibles, és que s'està posant el punt de mira en l'ítem equivocat. Quan no es permet la crítica del treballador, no es busca la millora. Quan es retalla en el promès per millorar el lucre empresarial i es perd la qualitat i la professionalitat, és una estafa.

NUS

la mayoría de quienes pudieron hacer

algo por impedir el crimen y sin embargo

no lo hicieron, se consolaron en el pretexto

de que los asuntos de honor son estancos sagrados a los cuales

solo tienen acceso los dueños del drama.

Gabriel García Márquez.


Les empreses que posen a la venda aquest tipus de productes han de ser, sense cap mena de dubte, empreses sense cap mena d'escrúpol. Empreses que, tenint ben present quina és la mercaderia amb la qual treballaran, hi juguen de manera cruel i amb traïdoria (no els cal, però, la nocturnitat. No cal amagar els tripijocs en la foscor, poden fer-se a la llum del dia, ja que formen part del sistema). Es presenten, venint des de diferents àmbits d'acció (neteja, la gestió esportiva, fons immobiliaris...), i comencen a entrar al mercat del tercer sector com un elefant a una terrisseria: abaixant preus, amb imatges de disseny gràfic caríssimes, webs que entren pels ulls i molts, molts diners al darrere.

Un d'aquests conglomerats d'empreses carronyaires del cadàver en què s'ha convertit el lleure i l'educació social és C (no posaré el nom, que són perillosos), 9 empreses, incloent-hi una fundació (ejem...) que orbiten al voltant de la marca C que s'entrelliguen i es teixeixen en un entrellat difícil de desentortolligar.

C abraça des de la gestió d'equipaments esportius fins a la gestió de campus de BCN. Enmig d'aquest fangar, també s'ocupen de menjadors d'escola i activitats extraescolars. Ras i curt, utilitzen la mateixa unitat de mesura pel gimnàs que pel menjador escolar, per les empreses que els demanen assessorament de fitness i les AMPAs de les escoles que volen un casal pel seu fill, educadors i manipuladors de maquinària. Això es tradueix en: tenir molts beneficis i poques pèrdues. Molt poques pèrdues i molts beneficis. Això és el que és C, una macroempresa fagocitadora del benestar social i això ho aconsegueix mitjançant tres elements diferents, que funcionen com un engranatge:

Mitjançant contractes precaris (de menys de 5 hores setmanals), contractacions per la mínima categoria professional d'un lloc de feina (reduint categoria fins i tot a treballadors subrogats) o bé contractant a un mateix treballador per a més d'una empresa (fins a tres empreses diferents de C) amb les conseqüències que això comporta pel treballador amb hisenda, C s'ha convertit en un exemple claríssim d'empresa precaritzadora dels treballadors en l'àmbit social i del lleure.

"Dónde dije digo, digo Diego"; aquesta és la filosofia de C. Vénen (i aquesta és la crua realitat, tot i tractar-se de persones i benestar, amb el que es comercialitza) un producte de qualitat: cares somrients, colors atractius, frases atraients, imatge agradable, a la fi. L'engany, però, ve al darrere, i és que donen gat per llebre, tot i que és molt possible que el client final ni se n'adoni (pobre de qui ho faci veure). La tònica de l'empresa és retallar i reduir costos fins al màxim del possible: estirar les ràtios, estirar el personal, retallar material i despeses bàsiques, fer oïdes sordes a demandes o, fins i tot, no acomplir un acord pressupostari al·legant mil i un arguments. Però els beneficis, només s'inflen, i s'inflen, fins a arribar a límits estranys i nebulosos.

La darrera peça de l'engranatge mil·limètric és el bon rotllo i les enteses amb l'administració pública. No hi ha dades vehements per dir que hi ha tractes de favor de l'administració pública amb C, per tant partim de la premissa que totes les adjudicacions públiques a aquesta empresa han estat fetes de manera legal. Més enllà d'això, però, hi ha les reunions de coordinació, les estratègies de màrqueting, les promeses de millora... Com amb les famílies i clients de l'apartat anterior, l'empresa ven a l'ajuntament un producte que acaba essent retallat i espremut a les seves esquenes (d'això se'n podria derivar un incompliment de contracte, si l'administració vigilés de prop aquestes coses) amb l'amenaça als treballadors de desaparèixer si no s'alineen amb això. Aquest fet -l'aparença d'empresa perfecta, positiva i resolutiva de les reunions-, provoca quelcom afegit: l'ajuntament no dubta. Sap (creu) que aquesta gent tan amable que li consulta moltes coses, li fa obsequis, convoca reunions màgiques de seguiment... no pot enganyar-la. Però ja és i serà tard quan li vegin els ullals al llop.

Gràcies a empreses com C, la precarització del lleure i l'educació social ve des de tres bandes: la precarització laboral, la precarització dels projectes i la de les relacions amb l'ent públic. Aquesta triple precarització mina i podreix el sistema de serveis des de dins. En conseqüència, tot el sistema es converteix en defectuós i inestable i perd credibilitat, estabilitat i confiança cap a ell (dels professionals i d'aquells clients que han vist la realitat). Però això a l'empresa li és igual, com més precari sigui el sistema, més pot lucrar-se sense escrúpols, més seguirà podrint-se. Però recordeu, una poma podrida a la cistella, fa que se'n podreixin les altres, i el lleure i l'educació social és la poma que està al bell mig, de la cistella.

DESENLLAÇ
Por el suelo, sin mando ni destino,
la daga que blandiera Estéfano,

con su rubí rojo en la empuñadura,

permanecía perdida, olvidada por todos,

como ejemplo de un intento baldío

por cambiar el curso de la Historia.

Santiago Posterguillo.

Aquest faire de les empreses del sector es va encomanant gràcies al lliure mercat i la liberalització massiva cap a altres organitzacions i, el que és més dur, cap a les administracions públiques. Aquestes prenen aquests models i, amb l'excusa de la crisi i els pressupostos difícils, es dediquen a retallar, precaritzar i suprimir drets que ells mateixos haurien de defensar.

Aquest sistema podrit ha de deixar de sostenir-se, i caurà. S'ha d'estar preparat perquè les empreses no acabin amb la carronya i en deixin només els ossos, que no donen benefici, blanquejant-se al Sol. Hem de ser més ràpids i salvaguardar les restes per poder fer-se fort, no llepant-se les ferides (que també) sinó donant un cop a la taula i cridar ben fort a la cara dels directors i els presidents, "què us penseu?".
Cal revertir el que ha fomentat C i, com ella, d'altres empreses que controlen el sistema. Cal tornar a posar sobre la taula que ha de ser l'ent públic el que s'ha d'encarregar d'aquest àmbit, i si no, crear moviments que dignifiquin el sector (cooperatives que funcionin com a tal, per exemple) que vinguin de la base, on professionals i usuaris que han patit puguin decidir com fer les coses. Cal deixar de mirar la pobresa social, el lleure, el benestar emocional de la societat com una font d'ingressos, com un negoci a explotar i veure-ho com una necessitat humana. Cal que els homes que estan davant d'aquestes empreses comencin a ser assenyalats i caiguin les màscares d'una vegada per totes. Cal que la gent comenci a ser més valenta i denunciar que ens estan estafant a tots. Cal revertir la situació i cal fer-ho ja. Comença a ser urgent.

És urgent un canvi de paradigma per a l'educació no-formal. Ressuscitar-la, ara, és impossible, però pot reformular-se i reconvertir-se en quelcom que, de veritat, faci la funció que la societat necessita.

Cal, llavors, començar per denunciar i fer desaparèixer d'aquest sector aquelles empreses carronyaires i precaritzadores, i amb elles, les dinàmiques que han adquirit les administracions públiques i fundacions i organitzacions a l'emmirallar-se i haver de competir en el lliure mercat amb aquest tipus d'empreses. La desaparició de les empreses i les seves dinàmiques extrapolades a altres estaments farà que, de veritat reneixi, com un fènix, el sector de l'educació no-formal de les seves pròpies cendres.

És cert que són forts. Però nosaltres som molts. I no s'hi val quedar-se de braços plegats o queixar-se, "que dolenta és l'empresa..." i no anar més enllà. No s'hi val. Comença a ser hora de construir espais de renúncia i denúncia, espais on poder parlar, parlar-se i escoltar i escoltar-se, espais des d'on es puguin crear directius que, juntes, ajudin a canviar el sistema.

Perquè recordeu, encara som més.