COMENCEM A PENSAR...

Cal parar-se a pensar.

Cal allunyar-se un moment i agafar perspectiva de la situació en què es troba l'Educació Social ara. I fer-ne una anàlisi crític. I cal fer-ho des de dins.

L'Educació Social està sent assetjada i controlada, ja no només per les institucions tradicionals de control (església, escola, estat) sinó que han entrat en tromba, i donant-se cops de colze les empreses privades.

La liberalització de l'Educació Social provoca que aparegui un biaix en la definició de la disciplina. Entenent com a definició encertada la que donen els documents professionalitzadors d'ASEDES, l'Educació Social és El "Dret de la ciutadania que es concreta en el reconeixement d'una professió de caràcter pedagògic, generadora de contextos educatius i accions mediadores i formatives, que son àmbit de competència professional de l'educador social" a més a més, afegeix que possibilita dues coses, per una banda, "La incorporació del subjecte de l'educació a la diversitat de les xarxes socials, entesa com el desenvolupament de la sociabilitat i la circulació social" i, per una altra, "La promoció cultural i social, entesa com a obertura a noves possibilitats de l'adquisició de béns culturals, que ampliïn les perspectives educatives, laborals, d'oci i participació social." (ASEDES, 2007). D'entrada, però, aquesta definició sembla lliure d'aquesta liberalització, però no és així.

D'una banda defineix que l'Educació Social és un dret de la ciutadania, al que em pregunto, no totes les disciplines són un dret? Aquest apunt és únic i meritori de l'Educació Social?, o, més aviat és un reclam publicitari i/o una excusa de les empreses pel seu lucre? De la mateixa manera, encaixa i crea un segment de coneixement per als professionals d'aquesta disciplina, l'àmbit de competència de l'educador social. D'aquesta manera, l'Educació Social es tanca en ella mateixa, com a dret i amb un únic perfil professional, fragmentant i parcel·lant el saber.

De l'altra banda, el doble propòsit de la definició és, en si mateix, egoista i liberal (si en si mateixos no són sinònims), incorporar i promoure són dos verbs que, quan es tracta de persones humanes grinyolen. Incorporar on i, el més important, des d'on?, i promoure a qui i sobre què? Violeta Núñez exposa que, la relació entre l'educador (potser Educador, segons la definició d'ASEDES) i l'educand (aquest, sí, sempre en minúscula), està mediada per la cultura. Aquesta és la cultura sobre la qual es promou el subjecte, tot i que en aquesta definició queda reduïda a consum (!) educatiu, laboral i d'oci. I és que, a més a més, hem de tenir en compte que, com diu Marina Garcés, "la cultura no ha estat només un recurs de la resistència sinó molt més sovint una eina de domini i de construcció dels marcs de dominació, tant nacionals com de classe" (Marina Garcés, 2018, pg. 18).

Què queda, llavors? Podríem resumir, de manera ràpida que ASEDES defineix Educació Social com una parcel·la de coneixement amb un únic professional que, bàsicament es dedica a incorporar en la roda de consum cultural al subjecte. Aquesta definició és el resultat del setge al qual està sotmesa l'Educació Social per les empreses privades i les Institucions. Podem desentortolligar-ho?

A la Catalunya del segle XI, es va crear, a causa de la violència dels nobles cap als camperols, un espai de pau, de 30 peus, al voltant de l'església. En aquest terreny sagrat, no hi cabia la violència ni la intimidació. Li'n deien sagrera.

Crec que l'Educació Social ha de reivindicar la seva Zona Sagrera particular. Un espai lliure de violència i intimidació al voltant del concepte, on pugui respirar tranquil i refer-se, repensar-se i curar-se. Un espai on quedin vetats els interessos econòmics per damunt dels humans, un espai on la disciplina de l'educació social pugui acollir a qui necessita fugir de la violència i restar a lloc sagrat.

A mesura que passava el temps, al voltant de les esglésies es van anar construint edificis als quals els emparava la zona sagrada, alguns enganxats a la mateixa paret del temple, d'altres més lluny. Aquests edificis protegits se'ls anomenava sagrers.

A partir d'aquí, vull dedicar-me a construir aquests sagrers de l'Educació Social. Temes que envolten la definició a la força i, d'altres que sorprenen els lligams que poden tenir, sempre des de la veneració d'estar construint quelcom dins d'una zona sagrada. I és que, l'Educació Social no ha d'estar tancada sobre si mateixa, rebregada sobre el mateix plànol; l'Educació Social ha d'obrir i obrir-se, mostrar i observar, enllaçar altres disciplines i fer-ne un. Educació Social és vida, és la vida mateixa i no és, només, tasca de l'educador. D'aquí sortiran un munt de sagrers que aniran complimentant i omplint la zona sagrera de l'Educació Social, construïts amb cura, des del més absolut respecte i amb la màxima força. Tot per allunyar el setge, fer-los retrocedir i seguir lluitant, amb entusiasme pel fet d'obrir i donar la mà.

I per seguir pensant, sense fallar, cada dia.